Aquesta setmana ha estat realment intensa per l’equip! No ens referim només al nombre d’activitats i hores de dedicació en projectes de diferent naturalesa, que també.
Realment, ens referim a la intensitat de les experiències que hem viscut amb les persones que les han protagonitzades. Aquella mena d’intensitat que provoca entrar en contacte amb persones amb trajectòries de vida, realitats i cosmovisions ben diferents, i inclús aparentment distants i exercint rols estranyament irreconciliables.
El fet és que hem estat impartint formació, accions d’assessorament i participant en jornades amb empresaris (principalment homes) d’aquells considerats “de tota la vida”, amb empresaris/es de “nova fornada”, amb persones que es troben en situació d’atur de llarga durada, de totes les edats, però principalment, de més de 45 anys, molts/es d’ells/es amb baix nivell de formació i qualificació, però altres amb una excel·lent qualificació professional i d’altres amb joves, i molt joves, universitaris/es o no, amb emprenedors/es, amb dones que pateixen barreres al seu desenvolupament professional i empresarial, i ja ens disculpareu si ens deixem algú.
Precisament, degut a tota aquesta gran varietat de persones i realitats, durant tots aquests anys, l’equip de Cresàlida hem anat desenvolupant i millorant metodologies, sistemes, eines i recursos que ens han dut a tenir un enfocament propi entorn la realitat econòmica i social i, per tant, entorn els factors que afecten la situació que els/les anteriors actors/rius viuen actualment.
Fruit de tot el nostre treball, podem dir amb satisfacció, encara que amb resultats diferents, que disposem de diferents formes d’encarar les principals dificultats que tenen les persones i organitzacions en el seu desenvolupament personal, professional i empresarial, tenint molt en compte els seus factors personals, el seu capital competencial així com els factors de l’entorn que els afecten.
Fins aquí, podem dir que entraria dins la normalitat del tipus d’activitat que vam escollir quan vam definir la nostra missió, visió i valors. Però a diferència de fa uns anys, l’empitjorament de la qualitat de vida de la població ens ha fet adonar que a banda dels fonaments teòrics i metodològics, cal que apliquem una major dosis de sensibilitat i empatia al nostre treball.
Ja fa temps que tot l’equip és conscient que aquest és un dels principals canvis que hem hagut d’afrontar els darrers anys. Però el fet que hagin confluït en una mateixa setmana una gran varietat de col•lectius, amb necessitats, expectatives de futur i partint de situacions difícils, ha donat llum a una idea que veníem definint però que ara ha esdevingut molt més nítida. Per aquest motiu, creiem que és el moment d’exposar-la en aquest espai, per si us pot ajudar d’alguna manera. Permeteu-nos, primer, que expliquem l’origen d’aquesta idea, que no és més que la situació que viuen uns i altres:
Per una banda, els/les empresaris/es de “tota la vida”, principalment homes, estan aferrats a la idea que si posen l’atenció en les activitats més operatives, les que els “cremen” els dits en el dia a dia, milloraran l’activitat global de la seva empresa. O el que és pitjor, “creuen” fermament, que una atenció intensiva en l’evolució de la facturació, és el camí directe per a la seva consolidació i creixement. I tot i oferir-los arguments amb indicadors de tota mena perquè centrin els seus esforços en altres àmbits més estratègics, es mostren incrèduls a la idea que el seu plantejament només seria possible en el cas que es complís el “Principi de la generació espontània” aplicat directament als resultats empresarials.
Els/les empresaris/es de nova fornada, tenen una major orientació al “Principi de causalitat”, tot i que també són conscients de les interferències externes que poden provocar resultats diferents als esperats, doncs les circumstàncies no són sempre idèntiques. No obstant això, són tantes i tant variades les interferències que els ofereix el context actual que se’ls fa difícil evitar que es converteixin en “bombers” i confessen que dediquen la major part del seu temps a “apagar focs”.
De l’altra banda, i mai millor dit, perquè sembla que ens trobem davant de dos bàndols irreconciliables, tenim el gruix de persones que treballen per compte d’altri, o sigui, per compte dels/de les primers/es i, tot i que en principi haurien d’estar satisfets/es pel fet de disposar d’una font d’ingressos, en un moment de tanta escassetat de tot tipus, reconeixen estar desmotivats/des i inclús explotats/des. I per acabar d’adobar-ho, segons un estudi recent, molts/es d’ells/es es troben al llindar de la pobresa tot i treballar incansablement. El problema s’agreuja pel fet que pensen que aquesta situació és irreversible, i sense veure cap tipus de sortida, com si d’una maledicció gitana es tractés, s’encomanen als déus o, millor dit, a la voluntat dels/de les seus/ves caps, com si fossin els veritables déus a qui poden i han de confiar el seu futur.
En aquest bàndol, també hi trobem aquell gran gruix de persones que un dia van tenir un contracte, però que ara no en sabrien reconèixer ni la forma, degut al temps que fa que estan “legalment aturats/des”. Comparteixen molts trets dels/de les que treballen, perquè també els costa veure una sortida a la seva situació i, com els/les anteriors, pateixen els efectes d’haver-se compromès un dia a un/a Déu-Cap, amb la “il•lusió” que la seva relació amb ells seria “per a tota la vida”.
Finalment, al mig, hi trobem els/les emprenedors/es, que tampoc ho tenen gens fàcil. Perquè d’una banda, pateixen incomprensió, poc recolzament i barreres de l’entorn de tot tipus, i de l’altra, estan pressionats per activa i per passiva, a agafar les regnes i la responsabilitat d’aixecar aquest país. Per aquest motiu, més que no veure una sortida, es troben cansats/des i estressats/des de recórrer un camí ple d’obstacles per poder tirar endavant els seus projectes, fins el punt que molts/es se senten “arqueòlegs”, perquè es passen el dia picant pedra.
I els/les joves, els/les molt més joves, els/les universitaris/es o no? Doncs tal i com evoluciona aquest país acabarem per considerar-los “no-aptes” per treballar. De fet, ells/es tenen la sensació que la il•lusió per anar “a fora” a viure una experiència enriquidora s’ha convertit en l’excusa d’altres per expulsar-los del país. I davant d’aquest sentiment, senten la necessitat de protagonitzar la fugida d’Egipte i no tornar a mirar mai més enrere i veuen als adults recordant-los, tristament, com els JINAT (Joves immigrants no aptes per treballar). Creuen, i amb coneixement de causa, que no tan sols els/les empresaris/es no valoren tot el que poden aportar, sinó que són una molèstia per la societat, doncs, ni amb el millor maquillatge no els podem fer desaparèixer de les “incòmodes” xifres de l’atur.
Arribats a aquest punt, ja estem en disposició d’exposar-vos la idea que n’hem extret gràcies a compartir espai amb tots/es ells/es la mateixa setmana. Ens permetreu que per resumir utilitzem els rols metafòrics: Bombers, Pica-pedrers, Homes i dones del Déu-Cap i els JINAT, comparteixen exactament les mateixes dificultats, ergo, existeix una solució compartida per a tothom i, si això és així, la reconciliació entre ells/es és possible.
D’entrada, abans d’exposa-la, és important dir que tots/es estan enfadats/des, molt enfadats/es entre ells/es, perquè es culpen uns als altres de la seva situació i, evidentment, als bancs i l’Estat, però això no es cap novetat. I els/les que no ho estan, es perquè ho van estar en el passat tant que ara només els queda la resignació, que és molt pitjor. Però sobretot, ens adonem que estan enfadats/des amb ells/es mateixos/es molt més que amb al món que els envolta, tot i que no són realment conscients.
Nosaltres ens adonem per les reaccions que tenen quan en una d’aquestes accions els plantegem alternatives per sortir de la seva situació. Quan els pressionem a obrir el zoom de la “seva realitat”, quan els oferim l’oportunitat de qüestionar-se la pròpia cosmovisió se’ls encenen les alarmes.
Les reaccions són diverses, alguns pateixen, el que en podríem dir l’efecte del Mite de la Caverna. Dit d’una manera planera, s’emprenyen amb els/les portadors/es de la “bona nova”. I en el fons no els culpem, perquè els fem de mirall, i la imatge que aquest projecta no és la mateixa que els ha permès estar anys i anys en la seva “zona de confort” tot i sentir-se malament.
Altres, es mostren incrèduls/es, i responen amb un sac de “però’s” a totes les alternatives, recursos estratègics, enfocaments nous entorn a comportaments i valors que serien desitjables per no tornar a repetir els mateixos errors que els han dut a la situació que viuen actualment. Arribats aquí, el punt àlgid és quan “insinuem” la possibilitat que tots/es siguem corresponsables de la nostra situació i davant d’aquest fet ens cal agafar les regnes de la nostra vida i exercir un lideratge real amb els nostres projectes personals, professionals o empresarials.
Evidentment, aquí apostem pel principi de la causalitat i creiem que si canviem tots/es plegats/des les nostres creences i comportaments, podem canviar la realitat, nostra i per simpatia, la de l’entorn. Però, quins han de ser aquests canvis? I quina ha de ser la interrelació que provoquin efectes positius per a tothom?
Sí, ho sabem, esteu esperant la solució! Però mireu, ara ens adonem que la reflexió se’ns ha allargat més del que seria òptim per una entrada de Blog. Així que, esperem que ens disculpeu perquè us demanem que us espereu a la següent entrada… o obriu el calendari d’activitats i veniu a una de les sessions que impartim arreu de Catalunya per conèixer-la personalment!
Marta Zaragoza Domingo
Fundadora i Directora
Cresàlida, Creixement i Consolidació Empresarial
En este entorno de cambio total, del que hablas, me viene a la mente una vieja frase: ‘para hacer orden, primero hay que hacer desorden’ y en esas estamos todos, construyendo un nuevo futuro para la humanidad. No se cuanto tardará, depende de la esencia que habita en cada uno de nosotros, pero intuyo que nos espera un futuro luminoso………